22 de gener de 2010

Poesia - cabòries huguetianes i damianenques

Un dia té massa hores per poder dir la veritat ...
Perquè l'home damià, que té mans per callar i ulls per combatre ...
Si em voleu mal acudiu sempre a la primera plana d'una foto única ...
Aquí, que és Campos fins i tot quan som a fora, ...
No és cap joc beure ginebra a les cinc de la matinada ...
Aquí els homes són de call vermell, com una idea, ...
Hem vingut a tarracar els murs de la consciència amb paraules ...
A cada pam del solc sembrar-hi un llapis ...
Cada pit tenia forma de poema ...
Evidentment sobre retòrica i dictadura ...
Com qui escup i després llepa el gargall ...
Campos sempre està en là quan cremen terra vella ...
La mar sempre rescabala. Provoca orgies ...
La cambra és la tomba on pens el que no dic ...
Amb saladina als peus tast la terra que tenc ...
Carrer de Ses Herbes, Carrer del Socarrador, ...
Jo, home de call vermell i damià de sang que vessa ...
La madona de Son Serra escorxava conills cada dimecres ...
Deixau que cresqui magritxol i pàlid d'estatura, ...
He volgut ésser en Damià Canova sempre: la resta és literatura.